Una
sala obscura. Una música que
pretén ser semblant a allò que tu i jo escoltàvem. Deixo de pensar. Tanco els
ulls, segueixo el ritme. La nostra flama no està encesa, no m'ha donat temps
a pensar-te, la nit acaba de començar.
Tanco
els ulls, segueixo el ritme i em perdo entre desconeguts que busquen quelcom
que no vull donar, mai no seré noia de discoteca, em mata el sentimentalisme.
Obro
els ulls, s'atura la música, apareixes tu, perdo el ritme. Dins meu una veu que
em diu que torno a estar somiant. Davant, tu. Qui ho diria. Intercanvi de
somriures, sento felicitat, et veig feliç i això m'omple.
No hi
ha temps per pensar, despraeixen els filtres en les paraules i surt la veritat.
Et vull fer l'amor, em dius. Dins meu, un cúmul de ganes de besar-te, tocar-te,
sentir-te. Dins meu, tu.
Et
trobo davant, com algun temps abans, però aquest cop sense distància, aquest
cop puc sentir-te. No passa molta estona fins que les nostres ganes es queden
nues i es fan presents en un petó, o dos o tres. No vull culpar la beguda, la
connexió entre ambdues és evident.
Obro
els ulls, torno a situar-me, torna la música i et dic que no m'agrada, només
vull sentir-te a tu.
Sortim
d'allà on ens hem trobat, deixant enrere un munt de possibles opcions que
haguessin fet d'aquella nit un simple retrobament fugaç.
Caminem,
parlem, riem. Sento dins meu, molt fort, l'amor cap a tu que mai no ha
conseguit abandonar el meus cos. Miro el teu somriure i assumeixo del tot que
et tinc amb mi, que estàs al meu costat.
El pas
del temps fa canvis en les persones però no en els sentiments. Ho comprobo
quan, sense pensar, se m'escapa un amor meu, el qual dic plenament conscient.
Intercanvi de paraules que mai no he pogut tornar a dir a ningú. Vida, amor,
carinyo... T'estimo.
Ens
dirigim al teu portal, és tard, però sento que tenim tot el temps de la nit per
nosaltres. Les ganes d'abraçar-te i sentir-te superen les de fer-te l'amor,
fins que em trobo asseguda sobre el teu llit. Fins que sento la teva veu vora
la meva orella. Fins que perdo qualsevol mena de criteri.
Segueixen
els petons, segueix la flama encesa, tan encesa... Tan encesa que, com si fos
la rutina de cada dia i no res extraordinari d'una nit, fem l'amor com mai ha
estat fet per ningú.
La
passió amb que et sento dins sobrepassa qualsevol tipus de plaer. Havia oblidat
què era fer l'amor sentint-me completament plena d'aquest.
Aquesta nit, com moltes altres, et sento dins però,
per primer cop, hi ets. Amunt, avall, davant, radera. A cada petó que et faig un batec que em recorda que
ets tu, que t'estic estimant, com sempre i com mai.
Em
llevo al teu costat, encara sense assumir el que ha passat. És tard, sé que he
de marxar. Ens despedim sense ganes de fer-ho. Hagués fet d'aquella nit una nit
infinita, penso. Trobem-nos aquesta tarda, em dius.
He
estat sempre partidaria del saber, de conèixer i ser conscient del que passa. A
hores d'ara em qüestiono, però, si hagués sigut millor quedar-me amb el record
i els sentiments comuns d'aquella nit en comptes de sentir-te parlar de mi com
d'una noia a qui, encara ara, no reconec.
La nit
que en un primer moment em va semblar eterna ha acabat, les hores que pensava
que estaven al nostre favor han marxat i ara, dins meu, una veu que em diu que,
potser, algun dia, ens aconseguirem fer desapreixer del tot. Fins aleshores, em
quedaré amb (que no en) el record.
