Avui recordo el vell pensar,
que ja res mai no em mouria
que mai res no em reviuria
que l'enyor sempre venceria
I em demano perdó, penedida,
quan em recordo freda i cohibida
sense viure ple el dia
amb el cap en el record
Avui, plena d'amor,
rebutjo trobar-me amb el passat
finalment, vetust, cremat
des d'un temps, ben ensorrat
I, avui,
molt lluny d'això,
creixen les fulles
i amb elles jo
1 comentari:
Per casualitat he vingut a parar aquí i Cris, ets preciosa. Sempre plena i completa, desprenent màgia i felicitat per tots els llocs que trepitges. Tots a la vida passem per moments/persones que ens fan mal, aturen i/o enredereixen, l'amor no és fàcil quan la persona no és la correcta però un cop passada (i superada), tot és més fàcil, més senzill i bonic. Segueix creixent tan forta i bonica, floreta!
Publica un comentari a l'entrada